He llegit al bloc “Històries de la Ciència” un relat sobre Robert Hooke (1635-1703). I no puc passar sense fer una recomanació a la seva lectura.

Imatge obtinguda de: http://www.roberthooke.org.uk/

Hans Rosling, metge i investigador de malalties relacionades amb la pobresa, ens explica de forma molt gràfica les previsions de creixemnt de la població humana al món i la distribució socioeconòmica que pot tenir.

Ilustrant-ho amb unes capses comprades a IKEA ens exposa com s'ha anat distribuint des dels anys 1960, quan al món hi havia 3000 milions de persones, de les qual mil milions pertanyien al món desenvolupat. La previsió per a 2050 es de 9000 milions, dels quals 3000 milions podran accedir a la comoditat,  la cultura i la riquesa. De la resta, una part important es mantindrà en estat de pobresa, i, per aquesta raó, mantindrà el seu ritme de creixement.

Més que per l’autora, el llibre em va atraure per la protagonista, Mary Anning, una dona extraordinària pel fet d’haver emprat el seu do com a observadora. Només amb 12 anys va trobar el primer esquelet fòssil sencer d’ichthyosaure, i no seria l’únic, més endavant trobaria diversos ictiosaures  i plesiosaures a més d’altres espècies, a les platges de Lyme. Encara ens trobem als voltants de 1825, en el moment històric en que totes les peces del puzzle de l’evolució comencen a encaixar i farà falta una ment sistemàtica i rigorosa com la de Charles Darwin, per a extreure conclusions i formular la seva revolucionaria teoria.

Mary va compartir el seu interès per aquelles criatures que , en aquella època no encaixaven en la creació divina i s’intentava trobar explicacions divines que poguessin justificar que haguessin existit animals que havien desaparegut i que el passat de la terra fos més antic de 6000 anys que s’havia presumit.  Ella va tractar amb persones com William Buckland, James Birch, Charles Lyell, i va haver de demostrar que eren criatures reals a Georges Cuvier malgrat el seu escepticisme.

Un “reconeixement” a l’ensenyament creacionista?

No només a Estats Units existeixen parcs temàtics que, contra les evidències de la ciència, s’obstinen en desacreditar l’explicació biològica de l’origen de les espècies vivents.

Al Regne Unit, a Wraxall, hi ha unes instal·lacions anomenades Noah’s Ark Zoo, on es pretén divulgar l’origen diví de les espècies. Al menys es planteja la controvèrsia entre evolucionisme i creacionisme.

El més greu és que el “Council for Learning Outside the Classroom”, una organització que promou visites educatives per als escolars, ha otorgat un guardó que certifica la qualitat educativa de les instal·lacions, fet que possiblement animarà a pares i escoles interessats en l’educació de qualitat a visitar-lo.

La BHA (British Humanist Association), ha considerat aquest fet com una decisió terrible i sol·licita la retirada immediata del guardó

James Gray, de la BHA ha dit:

Difícils de diagnosticar, imposibles de curar i, sobretot, sense ser reconegudes.

És un títol difícil de mantenir, el de malaltia invisible. I és que aquestes poden ser invisibles, però mai indolores, insensitives o inexistents. Tampoc, tot i el que es diu, són impossibles de detectar. Per a qui són invisibles és per a molts metges i personal mèdic, així com per la majoria de jutges, advocats i membres de la comunitat de ciutadans. I són difícils de comprendre i sofrir per a la majoria de malaltes.

Si, malaltes, perquè apart de la seva invisibilitat i falta de coneixements profunds (que fa que tampoc comptin amb cap tipus de cura útil), també comparteixen el col·lectiu afectat majoritàriament: dones d’entre 45 i 55 anys, en la menopàusia. L’altre factor comú és la relació apreciable en el fet que, usualment, les malaltes acaben desenvolupant una segona (i alguns cops també la tercera) d’aquestes, sense que la primera perdi intensitat.

La menys invisible és la fibromialgia (FM), degut a que algunes fundacions van promoure la difusió de coneixements sobre aquesta. Es caracteritza per dolor a tot el cos, rigidesa muscular i pèrdua de la sensibilitat tàctil. Això es deu a que la substància P, que s’encarrega de dur la senyal del dolor al cervell, augmenta de quantitat, mentre l’analgèsic natural, la serotomina, baixa. Es creu que diverses lesions, accidents, problemes o enfermetats en poden ser la causa, però no és gens clar. Tot i així, el que s’utilitza per diagnosticar-la són qüestionaris, proves de captació d’oxígen i de son i la ressonància magnètica funcional, que demostra una major reacció (13 enfront 1) al dolor.